Els casinos eren centres de diversió però també centres econòmics. Eren llocs on la població masculina gastava una part del pressupost familiar, però, al mateix temps, presentaven una oferta laboral i, en general, creaven riquesa al poble. La diversió col·lectiva organitzada significava guanys econòmics importants per a les entitats però era un capital que es quedava o bé s'invertia en el mateix poble, ben diferent al que passa a la nostra època. Per altra banda, cal recordar que els socis dels casinos eren conscients de pertànyer activament a l'entitat i, per tant, el consum i el benefici obtingut era positiu ja que incrementava el patrimoni del seu casino.

Una de les figures més importants per al bon funcionament del cafè era el conserge. Normalment era un cambrer i soci de confiança escollit per dirigir el saló-cafè, sota el control administratiu de la Junta Directiva, fins l'any 1941 vivia amb la seva família al mateix casino, circumstància que donava seguretat i confiança al associats. A més, el sou era el més elevat de tots els treballadors del casino, fet que explica les moltes sol·licituds per ocupar la consergeria.

El conserge era el responsable d'assegurar el bon ambient en el cafè, evitant les discussions o qualsevol actitud contrària als Estatuts de la societat. Si la situació era molt tensa acostumava a cridar les autoritats, com ho recorda El Distrito, l'octubre de 1895: "Según se nos refiere el penúltimo domingo, en ocasión de estar celebrando baile el casino Centro Fraternal, un sujeto con su cuerpo espiritualizado pot el uso desmedido, no ciertamente de gaseosas, jarabes y zarzas, estaba en los salones de tomar promoviendo un escándalo de padre y muy señor mío, a lo que no estan acostumbrados los socios de dicho casino. Ésta motivó que el conserge acudiera al Sr. Alcalde".

Un dels conserges més antics del Fraternal va ser l'Esteve Albertí que va regentar la consergeria fins a l'octubre de 1900. Va ser substituït per un dels cambrers, Emili Boix, el popularíssim Gil, i a l'any 1934 s'encarregava del cafè Emili Vilella.

Els cambrers del Fraternal eren també personatges singulars. Els més recordats són: Francesc Boix, cambrer a partir del maig de 1915, i Aníbal Vilella –germà del conserge -, a partir de l'agost de 1935. Es caracteritzaven per l'amabilitat, la discreció i una vestimenta que els distingia: una jaqueta negra o blanca, a partir del 1934, amb les inicials de la societat. Els sous eren modestos: 2 pessetes diàries l'any 1905, 2 pessetes i 75 cèntims l'any 1919 –mentre el sou d'un taper era d'unes 4 pessetes -, i 56 pessetes setmanals el 1939. Els dies festius o d'espectacle el sou era millor, unes 7 pessetes l'any 1919.

Després hi havia una sèrie de persones que realitzaven tasques temporals o esporàdiques, entre les quals destaquem: els porters del ball, com Dimas Surroca, Valentí Bosch, Joan Colomer... que cobraven unes 3 pessetes per ball l'any 1902 i 6 pessetes l'any 1942; l'enllustrador i, a la vegada, missatger com Joan Perotti els anys vint; els tramoistes del teatre, com Joan Batià fins a l'any 1927, Ramon Brasó, Andreu Cateura...; els acomodadors com Sebastià Serratosa; el cobrador de la societat, Martí Bofill a partir del 1916 i també vigilant el 1932 que tenia un sou de 50 pessetes anuals l'any 1920; el recollidor de la correspondència com Miquel Serra, el 1918, el sereno Funalleras, el 1920, o Marià Miquel els anys trenta; les dones de la neteja com Maria Prat o Catalina Albert que cobraven unes 20 pessetes setmanals l'any 1930 i els venedors de confeti i llaminadures com Valentí Bosch que cobrava 5 pessetes per ball l'any 1925. Els dies de ball o espectacle, a partir de 1933, el Centre oferia un servei gratuït de guardarroba i era en Pompeu Riera, un soci aturat, l'encarregat de la tasca. Per últim, també cal recordar la figura de l'aiguader o venedor d'aigua; l'any 1915 els aiguaders del Fraternal eren els senyors Cruanyes i Dalmau, però l'any 1916 era Joan Resplandis qui hi venia l'aigua.